En aquesta peça magistral, Santiago Fort Barberà consagra la seva exploració de l'alteritat amb una commovedora autoritat espacial. L'obra descansa sobre una crosta notablement horitzontal, una base tel·lúrica que ancora l'elevació de dues consciències lineals. Aquí, l'artista desplega una coreografia d'oposats: la línia negra, amb la seva rugositat tàctil gairebé volcànica, i la línia blanca, la precisió tècnica de la qual evoca la puresa de la raó. L'èxit rau en la intersecció dels seus perímetres, on el buit deixa de ser absència i esdevé una substància vibrant que uneix ambdues entitats. L'escala de 42x32x7 cm permet que el ritme musical, intrínsec a la formació de l'artista, flueixi amb una llibertat que transcendeix l'objecte per habitar l'espai circumdant. És una síntesi perfecta d'humanisme tecnològic, on la fragilitat del metall i la robustesa de l'orgànic conversen sobre la interdependència de l'ésser. Una obra que no només es contempla, sinó que també qüestiona l'espectador sobre la naturalesa de les seves pròpies relacions i el seu lloc en el cosmos.