En aquesta obra de 21x21x6 cm, Fort Barberà amplia el camp de batalla de la seva dialèctica visual, aconseguint una peça d'una impressionant "monumentalitat íntima". L'escultura descansa sobre un fragment d'escorça que evoca l'horitzontalitat del paisatge, del qual emergeixen dos vectors de consciència en un equilibri gairebé sagrat. L'artista utilitza l'escala per explorar la "geometria de la trobada": la línia negra, amb la seva textura rugosa i volcànica, s'entrellaça amb la blanca, la precisió tècnica de la qual suggereix una puresa racional. No és només un joc d'oposats, sinó una investigació sobre la simbiosi existencial; les siluetes s'abracen en el buit, demostrant que la identitat humana es construeix en la intersecció amb l'altre. El domini de la línia —fruit d'una herència musical— permet que el filferro flueixi amb la naturalitat de la cal·ligrafia a l'aire. És una peça que respira, que exigeix ​​silenci i que consagra l'humanisme tecnològic com a resposta poètica a la fragmentació del present. Una obra clau en la seva sèrie, on la matèria orgànica i el gest abstracte aconsegueixen una comunió absoluta.