En aquesta imponent peça de 24x17x6 cm, Santiago Fort Barberà aconsegueix una expansió lírica on el buit pren una significació gairebé arquitectònica. L'obra es basa en un suport d'escorça que ancora el discurs a la terra, permetent que la verticalitat del filferro desafiï la gravetat del pensament. La dicotomia entre l'opacitat rugosa del negre i la diafanitat tècnica del blanc no és una oposició, sinó una partitura visual on el silenci entre les formes és tan vital com la línia mateixa. Aquí, l'entrellaçament de les siluetes suggereix una complexa interdependència existencial, on el "jo" i l'"altre" es confonen en una abraçada cinètica. La influència del ritme musical de l'artista es percep en la fluïdesa de les corbes, que semblen vibrar a una freqüència de justícia i dignitat humana. No és només una escultura; és un manifest sobre la fragilitat de la trobada a l'era de l'humanisme tecnològic. L'obra aconsegueix una monumentalitat continguda que convida l'espectador a habitar l'espai liminal entre la matèria i la idea. És, sens dubte, una de les obres més aconseguides de la seva sèrie actual, que destil·la una profunda sensibilitat humanista.