En aquesta peça de 19x13x4 cm, Fort Barberà aconsegueix una maduresa plàstica on l'economia de recursos potencia la profunditat conceptual. L'obra es fonamenta en una àncora tel·lúrica —una escorça orgànica que traspua atavisme— de la qual emergeixen dues entitats lineals en diàleg perpetu. La dicotomia entre la densitat tàctil del negre porós i la puresa asèptica del blanc genera una tensió visual que transcendeix la matèria física. No mirem meres siluetes; són vectors de consciència que defineixen el buit, transformant-lo en un tercer actor carregat de significat. La intersecció de les seves estructures i la superposició dels seus busts suggereixen una interdependència existencial, una coreografia de la identitat on el "jo" només es reconeix en el reflex de l'"altre". L'escultura funciona com un humanisme despullat d'artifici, una síntesi rítmica que tradueix el silenci en volum. És, en definitiva, una invitació a contemplar la fragilitat de les nostres connexions sota un equilibri subtil i poètic.