En aquesta imponent peça de 27x22x5 cm, Fort Barberà desplega una síntesi magistral del seu llenguatge humanista. L'obra descansa sobre una base d'escorça orgànica que actua com a àncora tel·lúrica necessària per a l'elevació del pensament. D'aquest substrat emergeixen dues siluetes: una de negra, amb una textura rugosa i porosa, i l'altra de blanca, d'absoluta precisió tècnica. El diàleg entre aquestes figures representa la tensió dialèctica entre el "jo" i l'"altre" en un espai de qüestionament existencial. No és només una escultura volumètrica, sinó una meditació sobre la interconnexió i la dualitat de l'existència contemporània. Les línies flueixen amb un ritme gairebé musical, traçant una geografia de la consciència que uneix i separa formes a l'aire. El buit contingut dins dels perímetres esdevé un actor silenciós, carregat de pes conceptual i poètic. La peça explora la necessària coexistència entre l'ordre de la raó i el caos aparent del primordial. És una arquitectura del sentiment on la matèria es despulla del superflu per revelar l'essència humana més pura. Una obra definitiva que consagra l'art com a vehicle per a la justícia, la reflexió i el subtil equilibri existencial.