En aquesta peça de 28x27x4 cm, Fort Barberà aconsegueix una espacialitat expandida on el buit deixa de ser absència i esdevé volum narratiu. L'obra consagra l'arquitectura de l'alteritat a través d'un diàleg gestual que es desplega amb una llibertat formal sense precedents en la seva carrera. Sobre un substrat tel·lúric d'escorça, emergeixen dos vectors de consciència: la línia negra, amb la seva rugositat volcànica, i la línia blanca, d'absoluta precisió tècnica. La seva intersecció no és un mer encreuament, sinó una simbiosi rítmica que tradueix la formació musical de l'artista en una partitura tridimensional. A aquesta escala, la tensió entre l'orgànic i el construït adquireix una dimensió gairebé monumental, recordant-nos que la identitat humana sempre està habitada en el reflex de l'altre. És una investigació magistral sobre l'humanisme tecnològic, on la lleugeresa del filferro suporta el pes d'una profunda veritat existencial. Una peça que respira harmonia dinàmica, consolidant definitivament el seu llenguatge d'interconnexió.